Ressenya de Despatxos de guerra
«Alguns periodistes parlaven d?operacions sense història possible, sense possibilitat de reportatge. No en vaig conèixer cap […] Els que deien això eren els mateixos periodistes que ens preguntaven per a què diables parlàvem sempre amb els soldats…»
Despatxos de guerra exigeix l'ús de la primera persona i de tots els jo, jo, jo que a Herr li doni la gana perquè, lluny de ser un compendi de comunicats de guerra i operacions, el llibre és el testimoniatge sòlid d'un dels pocs éssers humans que va anar a parar a aquest infern sense estar obligat a fer-ho. I, a sobre, un ésser humà que escrivia fabulós (va morir el 2016).
La visió humana i innocent d'un reporter a qui no arriba a la pell als ossos de l'acolloneix. Algú que es queda atrapat xiuxiuejant «no estic preparat per això, no estic preparat per això» quan creu veure a la nit una llum movent-se a la selva. Algú per a qui tot el que veu és nou. I ho explica.
L'estructura és caòtica i barreja molt ràpidament diferents situacions geogràfiques i temporals. El ritme en certa manera sembla assemblar-se a la pròpia experiència d'Herr, que assegura que va trigar «un mes a perdre aquella sensació de ser un espectador de quelcom que era en part caça i en part espectacle».
A mesura que avancen les pàgines, les confessions sobre el seu estat d'ànim, les seves pors, i les seves depressions van deixant pas de manera subtil al relat del dia a dia dels soldats, autèntics protagonistes («Acabava de perdre'm la batalla més gran de la guerra fins llavors, estava dient-me que ho lamentava, però aquella batalla era allà mateix, al meu voltant i jo ni tan sols ho sabia»).
Crònica periodística sense adjectius
Herr només es permet adjectius quan fan referència a ell i només a ell. Els soldats només participen en forma de descripcions del que fan i diàlegs:
—Aquesta nit hi haurà embolic, segur, no et separis de mi. Serà una sort que Mayhew no et prengui per un Zip i et voli els cervells. Hi ha vegades que es posa molt boig.
—Creus que atacaran?
Va arronsar les espatlles
—Potser facin un tempteig. Ens van muntar aquest número fa tres nits i van matar un noi. Un Germà.
—Però aquesta casamata és molt bona. Pot aguantar força. Per molt que ens tirin a sobre, no hi haurà cap problema.
—La gent dorm amb les armilles antibales?
—Alguns sí, jo no. Mayhew, aquest fotut boig, dorm amb el cul a l'aire. És terrible, home, el falcó allà fora i ell aquí dins amb el cul a l'aire.
Donen ganes de dir que Despatxos de Guerra sona a La jaqueta metàl·lica o Apocalipsi ara, però és al revés. Com hem dit, Michael Herr va ser una peça fonamental del guió d'aquestes dues obres mestres del cinema. Ja a Despatxos de Guerra trobem el metrallador de l'helicòpter amb cent cinquanta grocs morts, tots amb certificat; el soldat a qui roben la càmera en una terrasseta de Saigon o el del Born to kill al casc.
L'horror, l'horror
Un marine remata amb un llançagranades un vietcong moribund, un altre es tomba sobre els sacs terrers d'una trinxera i es posa a tret, indiferent als crits dels seus companys perquè es posi a cobert, a un altre li dóna per desobeir les ordres de el seu superior per inspeccionar un turó i veu com a segons després el mateix tinent vola pels aires. A un soldat li donen un permís de descans i durant dies arriba tard, a propòsit, a l'helicòpter que el portarà de tornada a la llar perquè sent que el seu lloc és allà, a la selva. L'emissora de ràdio parla sobre com són de divertits els projectils traçadors quan il·luminen el cel i de com és d'important netejar els residus que deixen al canó. Un soldat que es masturba 30 vegades al dia mor el dia abans del seu retorn a casa.
Esquinçadora, infernal, cruel. Puta. Fa massa temps que va deixar de tenir sentit buscar adjectius encara sense grapejar pel cinema i la literatura per descriure la guerra, sense sentit inherent a la raça humana des del seu naixement fins a la seva extinció. A Despatxos de guerra (reeditada per Anagrama el 2013) no hi ha adjectius, i aquí rau l'èxit d'aquesta obra que, lluny de buscar epítets encara per desempolsar, es limita a simple i planerament mostrar.
Sabor a cànnabis i napalm. Rugits de metralladora, Jimi Hendrix i Ottis Redding. Armat amb l'esperit dels Capote, Talese y Wolfe, i coincident en el temps amb el escorxador Cinc de Kurt Vonnegut, Despatxos de guerra deixa una sensació incòmoda, com d'espectacle circense, en explorar una de les realitats més cruels i massa vegades més ignorades d'aquest sense sentit: que la guerra, i potser la del Vietnam més que cap altra de les contemporànies, va ser un circ dirigit per bojos i protagonitzat per innocents, la majoria nens:
«Hi havia una concentració tan densa d'energia nord-americana, nord-americana i bàsicament adolescent, si aquella energia pogués haver-se canalitzat en alguna cosa més que soroll, destrucció i dolor, hauria il·luminat Indoxina un miler d'anys».