Crítica de 'Marriage Story'
La manera com els personatges de les pel·lícules de Noah Baumbach executen el simple acte comunicatiu per intentar fer-se entendre entre ells entranya un catastrofisme entretingut (per atropellat), bell (per real) i dolorós (per extremadament real). Aquest era l'ingredient número u de la seva feina anterior de fa dos anys, The Meyerowitz stories, una pel·lícula en què bé podríem haver continuat escoltant parlaments i contrarèpliques abstretes entre Hoffman, Stiller y Sandler durant deu hores més sense que per això se n'hagués ressentit el mínim el magnetisme de la pel·lícula. Per això, la idea d'experimentar amb la mateixa fórmula en una trama de baralles d'alcova entre dos joves bonics (Scarlett Johansson y Adam Driver) amb un fill de vuit anys en comú resultava, d'entrada, molt prometedora.
La primera estafa (la del títol de la pel·lícula, Història del matrimoni) queda ben palès després de la conclusió de la seva formidable primera escena. Si bé es podria argüir que Baumbach ha optat per explicar mitjançant les runes la composició del que en temps feliços fou joiós mur, la narració estrictament cronològica confirma que estem davant de la història d'un divorci. Aquesta estafa no té importància, però és un mitjà parany cridaner, sobretot si un acudeix al cinema només atret pel pòster i/o el títol de la pel·lícula. Amb el tràiler, la cosa canvia:
La segona estafa (basada en la premissa que serem testimonis d'una narració igualitària entre dues parts enfrontades) sí que té una mica més de pedigrí, i arriba a meitat de pel·lícula, quan el director opta per prendre partit i assignar de forma vetllada qui és «el guanyador» i qui «el perdedor» (terminologia advocacil molt present i que ajuda en la deshumanització constant del procés de separació conjugal, molt a allò crueltat intolerable dels genials Coen). Si passem per alt aquesta lleugera dissonància entre allò anunciat que veuríem i allò que acabem veient, Història d'un matrimoni es presenta com un potent mix d'amargor i realisme descarnat difícil de veure i de processar.
Baumbach estira els diàlegs sense por de resultar pesant. Les escenes són meticuloses, estan cuidades amb mim extrem i enfilades amb perfecció. La peculiar idiosincràsia del matrimoni (empenyat a normalitzar la separació) ho deixa tot perdut de moments rugosos i punxants. Perlites de vida que ja no tenen cap utilitat i que posen de manifest l'ocàs d'un statu quo que anuncia el seu comiat sense que hi hagi res que es pugui fer (més enllà de compadir-se pel silenci amb què es produeix el cataclisme entre els ara desconeguts).
L'atmosfera predominant recorda la magistral La Plaça (palma d'or a Cannes 2017) per l'incòmode de saber-se espècie civilitzada quan a aquesta li abandonen les paraules; quan la comunicació verbal es torna futil i desarmada, deixant-ho tot perdut de memòria i patetisme humà.
Sobretot humà.
'Marriage story': anatomia de les rareses de la raça humana
Ulls vermells, pèls embullats, membres fora de lloc, pell de més, porus supurants i algun canalet de sang que s'escapa. Cossos tan inestables com les emocions. cops de puny i llàgrimes amb voluntat pròpia. L'ús de la fotografia tan groga (i el miracle extravagant de veure un ésser de tan altíssim atractiu com Scarlett Johansson en una condició propera a la de la lletjor) accentuen la sensació d'estar veient no dues persones amb problemes, sinó a dos organismes humans autònoms incapaços de fer funcionar els seus cervells tan bé com volguessin.
Els protagonistes de Història d'un matrimoni estan tan a la deriva que el problema no és només que no siguin capaços de fer-se entendre entre ells: és que no són capaços d'entendre's ni amb els seus cossos. A estones sembla un estudi extraterrestre sobre les rareses de la raça humana.
Si aquesta pel·lícula hagués sortit als vuitanta, l'interrogant giraria al voltant del QUÈ (passarà). Aquí només interessa el COM: l'exposició dels motius que impedeixen que aquestes dues persones puguin conviure a la mateixa freqüència és cristal·lina i no deixa espai per a l'esperança. L'espectador, lluny d'escollir per qui decantar-se de tots dos, no pot més que divagar i lamentar-se per la naturalesa tan obtusa que conformen els mecanismes de què està feta la vida mateixa. Descartat l'arranjament, a l'espectador només li queda empatitzar amb el nen i resar perquè el turment dels pares presenti els menys sots possibles. És una pel·lícula molt trista, i això és una cosa molt bona, perquè estar trist és estar viu.
7/10
Títol original: Història del matrimoni
Any: 2019
durada: 136 min
País: Estats Units
Direcció: Noah Baumbach
guió: Noah Baumbach
música: Randy Newman
Fotografia: Robbie Ryan